Monestir benedictí romànic, el més emblemàtic de l’Empordà.

És un conjunt monàstic de grans dimensions, format per l’església, el claustre i les diverses dependències monàstiques disposades al seu voltant, tot plegat organitzat en terrasses corresponents al desnivell natural de la muntanya.

Encara que el seu origen sigui incert, hi ha notícies documentals des de l’any 878 i va ser abandonat pels monjos definitivament al 1798. Va adoptar la seva configuració principal entre els segles X i XII amb successives ampliacions i reformes fins a l’actualitat. Conjuntament amb l’església de Santa Helena, les restes del poble del mateix nom i els del castell de Verdera formen un conjunt monumental extraordinari, al qual se li ha d’afegir una situació paisatgística espectacular, amb vistes al mar sobre del Cap de Creus.

El conjunt presenta l’església amb el seu campanar, les cel·les monacals, el menjador i altres dependències, tot plegat organitzat al voltant del claustre. L’església, consagrada al segle XI per l’arquebisbe de Narbona, n’és l’element més important i presenta uns trets característics que tingueren una forta incidència en les posteriors construccions eclesiàstiques del romànic català: planta de creu llatina i tres naus.

L’any 1930 fou declarat Monument Històricoartistic, cosa que n’impulsà la restauració per part de la Generalitat. A partir de 1990 se n’inicià una segona fase, en què s’acabaren les obres de reforma i es dotà el conjunt d’elements moderns (materials i estructures).